CALENDARI DEL MES DE MARÇ
13 + Romeria Arxiprestal a Montserrat
+ Grup de matrimonis “Amics en la fe”. 21’30h. Sant Pere
14 DIUMENGE IV DE QUARESMA
En el context de la Visita Pastoral a l’Arxiprestat de la Cisa,la Missa de les 12h. a Sant Pere serà presidida pel Vicari Episcopal de la nostra Zona 4, Mn. Segimon Garcia. Tots els membres de la Comunitat Parroquial del Masnou sou convidats de manera especial en aquesta celebració.
15 + 2ª Conferència Quaresmal. 21’30h. Sant Pere
16 + Consell Pastoral Parroquial, 20’30h. Sant Pere
19 Sant Josep, espòs de la Verge Maria
20 + Grup de matrimonis amics i cristians. 22h. Sant Pere
21 DIUMENGE V DE QUARESMA
22 + Celebració de la Paraula de Déu per pares, infants i catequistes en iniciació cristiana. 17’30h. Maricel.
+ Conferència Quaresmal. 21’30h. Sant Pere
23 + 3ª Celebració de la Paraula de Déu per pares, infants i catequistes en iniciació cristiana. 17’30h. Sant Pere
25 L’Anunciació de del Senyor
+ Grup de matrimonis “Amics en la fe”. 21’30h. Sant Pere
SETMANA SANTA 2010
COMUNITAT PARROQUIAL DEL MASNOU
DIUMENGE DE LA PASSIÓ DEL SENYOR (de Rams)
28 de març
HORARI DE MISSES:
9h. Sant Pere
10h. Casa Benèfica
11h. Mare de Déu del Pilar
11’30. Sant Pere (amb la participació de la coral Xabec).
11’30h. Santa Maria de Maricel
13h. Santa Maria d’Ocata
19’30h. Sant Pere
A totes les Misses hi haurà benedicció dels rams
DIMECRES SANT
31 de març
CELEBRACIÓ COMUNITARIA
DEL SAGRAMENT DE LA RECONCILIACIÓ
20’30h. A Sant Pere
DIJOUS SANT
1 d’abril
CELEBRACIÓ DE LA CENA DEL SENYOR
20h. A Sant Pere
Vetlla de pregària i adoració
23h a Sant Pere
DIVENDRES SANT
2 d’abril
CELEBRACIÓ DE LA PASSIÓ I MORT DEL SENYOR
12h. A Sant Pere
VIACRUCIS
18h.
Recorregut:
1ª estació, Església de Santa Maria de Maricel
2ª i 3ª estació, carrer Almeria
4ª estació, Cementeri
5ª a 10ª estacions, carrer Joan XXIII
11ª estació, carrer Buenos Aires
12ª estació, Casa Benèfica
13ª i 14ª estacions, Sant Pere
DISSABTE SANT
3 d’abril
9h. LAUDES A SANT PERE
VETLLA PASQUAL
3 d’abril
23h. A SANT PERE
DIUMENGE DE PASQUA
4 d’abril
HORARI DE MISSES:
10h. Casa Benèfica
11h. Mare de Déu del Pilar
12h. Sant Pere
12h. Santa Maria de Maricel
13h. Santa Maria d’Ocata
19’30h. Sant Pere
+++++++++++++++++
ARXIPRESTAT DE LA CISA
CONFERÈNCIES: ANY SACERDOTAL
DILLUNS 1 DE MARÇ DE 2010:
“EL SACERDOT, SERVIDOR DE LA VOSTRA ALEGRIA”
A càrrec de Mn. Lluc Riera
Vicari General de la Diòcesi de Mallorca.
DILLUNS 15 DE MARÇ DE 2010:
“LAICS EN EL MÓN I EN L’ESGLÉSIA”
A càrrec del Dr. Francesc Torralba
Laic, casat, pare de família. Catedràtic de la URLL.
DILLUNS 22 DE MARÇ DE 2010:
“ TAULA RODONA” Hi participaran:
Isabel Elies
Parròquia de la Santa Creu de Cabrils
Josep Joan Roig
Parròquia de Sant Feliu de Cabrera de Mar.
David Izquierdo Fontanills
Bruno Bérchez, prevere
Parròquia de Sant Cristòfor de Premià de Mar.
Mateu Terrats Oliver, prevere.
Parròquia de Sant Joan d’Horta de Barcelona
Enrique López Viguria
Choni Alfonso Pezonaga
Comunitat Parroquial del Masnou
Modera la taula rodona:Mn. Antoni Babra,
Rector de la Parròquia de Santa Creu de Cabrils
Totes les conferències se celebraran
a la parròquia de Sant Pere del Masnou, a les 21'30h.
.
++++++++++++++++
Barcelona, 9 de febrer de 2010
Benvolguts diocesans,
Ens disposem a celebrar a l’arxidiòcesi la continuació de la Visita Pastoral, concretament als arxiprestats de La Cisa i Vall d’Hebron. La Visita Pastoral, encara que es realitzi en un indret concret, incideix en tota l’Església Diocesana i és motiu de pregària per part de tots els diocesans i de totes les comunitats, ja que tots formem part d’aquesta porció del poble de Déu que constitueix la diòcesi.
La visita pastoral permet una major relació i comunicació entre el pastor diocesà i els diocesans, les comunitats i les institucions i realitats eclesials. A la vegada amb aquesta visita augmenta la consciència de diocesaneïtat en els feligresos i les parròquies. Per això, Joan Pau II en la seva Exhortació Postsinodal “Pastoris Gregis”, de 16 d’octubre de 2003, afirmava que la Visita Pastoral és “un autèntic temps de gràcia” i “una expansió de la presència espiritual del Bisbe entre els seus fidels”.
En la Visita Pastoral m’ajudaran el Sr. Bisbe Auxiliar, els Vicaris Episcopals, els Arxiprestos i els Delegats Diocesans, especialment dels més directament relacionats amb els objectius del Pla Pastoral.
Prego a tots els rectors i sacerdots de les parròquies i comunitats, especialment dels arxiprestats de La Cisa i de Vall d’Hebron, que informin de la celebració de la Visita Pastoral, del seu sentit i de les seves finalitats per tal que amb la pregària i participació ens ajudin a assolir que la nostra pastoral diocesana sigui més missionera i més evangelitzadora.
Amb una salutació i benedicció ben cordial per a tots,
† Lluís Martínez Sistach
Cardenal Arquebisbe de Barcelona
+++++++++++++++++
L’ORIOL
Vet aquí que una vegada hi havia un noi tan bondadós i amb una vida tan entregada als altres, que tothom qui el coneixia el considerava un veritable sant; era conegut com Sant Oriol.
I de ximple o beneit no ho era ni una gota, sinó tot al contrari, era més espavilat que la gana i més intel•ligent que la mateixa mort.
Dedicava gran part del seu temps a treballar el seu hort i cuidar els seus animals. De tant en tant, baixava al poble a ajudar els més necessitats i els hostatjava a casa seva tant temps com fes falta. També tenia cura dels animals ferits o desvalguts que es trobava pel camí; els recollia i els atenia fins que es podien valer per sí mateixos.
La vida d’aquest noi era seguida atentament per Déu, qui, un bon dia, va decidir concedir-li el do de comunicar-se amb els animals.
El dimoni, que és més envejós que ningú, es va assabentar que Déu havia concedit aquest do a un noi; i va voler anar-lo a trobar per prendre-li aquesta gràcia divina.
El dia que el dimoni va triar per anar a veure l’Oriol, aquest no era a casa; havia sortit al bosc a collir maduixes per a fer melmelada. El bon noi, aliè a aquell encontre infernal, va trobar-se al bosc amb un ocell afamat, després, amb dues abelles perdudes i, finalment, amb una tortuga engostipada. A tots ells els va demanar que l’acompanyessin a casa per a convidar-los a prendre xocolata desfeta amb melindros. Tots van dir que sí encantats.
Mentrestant, al dimoni ja li havia pujat la mosca al nas de tant esperar i esperar a l’Oriol.
-Aquest bergant em sentirà! Mira que fer-me perdre el temps d’aquesta manera; amb la de malifetes que podria estar fent ara mateix-.
El bon Oriol, més alegre que un gínjol, retornava per un caminet a casa, amb els seus amics els animals, quan de sobte va veure el dimoni, que li rondava la casa, i va córrer a amagar-se darrera uns matolls per a no ser descobert.
- Déu meu, ajudeu-me! Què puc fer jo, pobre de mi, davant el Senyor de les tenebres? Va exclamar posant-se les mans al cap i dirigint la mirada al cel.
Del mateix firmament, una veu paternal el va tranquil•litzar:
-Bon Oriol, fill meu, no passis ànsia que jo seré prop teu en tot moment. Ja veuràs com podràs vèncer el dimoni amb el teu enginy-.
L’Oriol, va fer el cor fort, es va encomanar a Déu, i mentre caminava, va pensar que encara que estés mort de por, el dimoni no podia adonar-se’n, i, potser així, fent-se el valent se’n podria ensortir.
El dimoni, al veure’l aparèixer, va protestar amb veu de tro:
-Ja era hora que fessis acte de presència, microbi! Com se t’acut fer esperar al Príncep del mal?-
L’Oriol, dins seu pensava:
“Haig de fer-li creure que no li tinc ni una mica de por.” Se’l va mirar de cap a peus i li va etzibar:
-Ei, pocapena, no cridis tant que m’espantes els animals. A més a més, estic segur que no saps ni llegir ni escriure; fas pudor i tens les dents ben grogues. Au, fuig del meu costat!-.
El dimoni, estranyat d’aquella manera tan agosarada de parlar-li, va preguntar:
-I ca! Que no tens por de mi? Aaaaaaah!- Va fer obrint la boca i ensenyant les seves dents afilades, com ho faria un lleó.
-I tu, no tens por de mi? Uuuuuuuh!- Li va deixar anar l’Oriol mentre exagerava una falsa por.
-Mira que n’ets de descarat i de temerari; ara mateix et convertiré en un mico sense cua.- Va dir enfurismat.
-Ei, ei, no t’embalis, banyetes. No em fas cap por perquè et puc vèncer quan vulgui. Per començar- Va dir l’Oriol- tinc més força que tu.
-Això ho hem de veure, nap-buf. Què proposes perquè mesurem les nostres forces? Et deixo triar a tu; però si perds et prendré el do de parlar amb els animals. Entesos?-
El dimoni, que ja estava fregant-se les mans i remenant la cua com un gos content, va esperar la contesta. El bon Oriol, sabent el que es feia, li va proposar el següent:
-Mira, banyetes, farem llançament de pedres; qui la faci anar més lluny guanyarà la juguesca. Així que, ja pots començar a buscar la pedra que vulguis. Tu llançaràs primer.-
El dimoni, que aquella prova de força li semblava un joc infantil, va triar un roc ni massa gran ni massa petit i el va llançar amb una força de mil dimonis. La pedra va anar a parar a l’altre banda del bosc.
-Què, mitja cerilla, creus que pots superar aquesta distància?- Va dir el dimoni tot cofoi.
- I tant que sí. Vols veure-ho?- L’Oriol, mentre el dimoni havia estat distret llançant la pedra, havia agafat del sarró l’ocell afamat que hi duia i se l’havia posat a la mà. I ara, amb l’altra, feia veure que triava una pedra de les que hi havia per terra. Quan ja la va tenir, es va dirigir al dimoni:
-Mira, cap de forquilla, ara tiraré aquesta pedra i superaré la distància que has fet abans. Mira, i apren!-
L’Oriol va prendre embranzida i, mentre ho feia, va dir a l’ocellet, sense que el dimoni ho escoltés, que havia de volar fins a l’horitzó; i que més tard tornés a berenar, que ja no hi seria el dimoni.
I efectivament, el va deixar anar i aquest va començar a volar i a volar fins a perdre’s per l’horitzó. El dimoni, que va confondre aquell ocellet amb una pedra, va quedar d’una sola peça al comprovar que aquell jovenet tenia tanta força com un gegant.
-I ca, noiet, no sé com t’ho has fet, però m’has guanyat. Necessito que em donis la revenja.- Va dir el dimoni exigent.
-A tu no et dono res, que m’ho prendries. Ara veig que la fama que tens no te la mereixes pas: estic segur que, a part de no tenir gaire força als braços, no en tens gaire a la veu.-
-Això no és veritat! Va exclamar-se el dimoni, jo tinc una veu tan poderosa que puc tombar aquell arbre d’allí. Ja ho veuràs, mocós.-
El dimoni va agafar aire i va deixar anar un crit ensordidor que va tombar aquell arbre i cinc més que estaven al voltant.
-I d’això en dius un crit? Si semblaves un cuc afònic. Ara et demostraré què és un crit de debò. Però abans, has de tapar-te els ulls amb les mans, no sigui cas que amb la potència et surtin els ulls de les òrbites i em facin pagar-te per nou.-
El dimoni, per si de cas, va preferir tapar-se els ulls; ja havia comprovat abans la gran força del noi. El bon Oriol va fer uns senyals a les dues abelles que havia trobat al bosc perquè s’apropessin al diable i esperessin al seu crit per a picar-lo a les orelles. Dit i fet, l’Oriol va agafar aire, va començar a cridar i les abelles van anar directes a picar-lo. El dimoni va fer un crit espantós de dolor que va fer tremolar la terra. Mentre es fregava les orelles va dir al bon Oriol.
-Caram vailet, no cridis tan fort! M’has deixat les orelles ben adolorides. Realment el teu crit supera el meu.- Va dir el dimoni fregant-se de dolor.
-Ho has vist, que crido més fort que tu? Doncs ara ves-te’n a casa teva que jo tinc molta feina.-
El dimoni, que de tots els defectes que té, i que en té molts, el que més li predomina és el de l’orgull. Vist el que havia vist, no es donava per vençut...
-Mira Oriol, farem l’última prova, si guanyes tu, me’n vaig i ja no em veuràs mai més. Tracte fet?-
L’Oriol, que va pensar que si d’aquesta última se’n sortia, perdria de vista i per sempre aquell indesitjable; va acceptar el tracte. El dimoni va proseguir:
-Fins ara totes les proves en les que ens hem enfrontat eren físiques; que et sembla si ara mesurem la nostra força mental?.-
-D’acord- Va dir el noi –Què proposes?- L’Oriol, que ja s’havia adonat que el dimoni era una mica curt de vista, va mirar la tortuga engostipada que havia recollit abans i que reposava davant la porta de la casa i li va fer una picada d’ull de complicitat; la tortuga li va tornar.
El dimoni va proposar de transformar les coses en unes altres: va agafar un branquilló de terra i el va transformar en una petita serp.
-I ara què! Que ho pots superar?- Va preguntar amb aires presumptuosos.
-I tant que sí, banyetes. El que acabes de fer és màgia barata i no impressiona a ningú. Jo puc fer caminar les pedres, mira!-
L’Oriol va fer uns gestos amb les mans i els braços, com si transmetés poders màgics on era la tortuga i va cridar: -Pedra! Camina!- La tortuga va començar a fer passes cap on eren.
El dimoni va quedar molt sorprès, però li va treure mèrit dient:
- Però jo he convertit un cosa morta en una de viva, que ho pots fer tu?-
L’Oriol va agafar la tortuga i li va fer un petó a la closca mentre deia: -Pedra, pedreta, pedrota, no siguis poruga i converteix-te en una tortuga-.
Dit això, el bon Oriol li va acostar aquella pedra transformada en tortuga. El dimoni la va agafar i se la va mirar amb molt deteniment, com si no acabés d’entendre què ni com havia passat.
-Bé, doncs- Va dir l’Oriol – com que t’he superat en totes les proves en les que ens hem mesurat les forces, ara has de tocar el dos i deixar-me en pau. I, sobretot, no has de tornar més per aquí. I si tornessis algun dia, t’arrancaré les banyetes que et surten de la closca i les enterraré al meu hort perquè em facin d’adob; com ja he fet amb altres dimonis que m’han vingut a veure abans que tu. I si no t’ho creus, ves a veure què hi ha enterrat entre les tomaqueres i les cols.-
El dimoni, bastant esporuguit, va anar a veure què hi havia enterrat on li havia indicat l’Oriol. Si hagués tingut bona vista, hagués trobat pastanagues, però com que no la tenia, va pensar que allò que desenterrava eren les banyes d’altres dimonis que s’havien enfrontat amb el bon Oriol i, és clar, havien perdut en l’encontre. No cal que us digui que el diable no va aparèixer mai més per les terres on vivia el Bon Oriol i que aquella tarda aquell noi i els seus amics animals van prendre un deliciosa tassa de xocolata desfeta amb melindros per a berenar.
Fi
Gabriel Milà i Sampera 27/01/2010
+++++++++++
LES MANS DEL PARE DEL FILL PRÒDIG
Fa anys una amiga em va deixar perquè el llegís aquest llibre: “El regreso del hijo pródigo. Meditaciones ante un cuadro de Rembrandt” de Henri J. M. Nouwen (1932-1996).
Quan en Nouwen va veure per primera vegada el quadre d’en Rembrandt, que porta el mateix títol que el llibre, va sentir-se atret per la intimitat que hi havia entre les dues figures (el pare i el fill pròdig) però sobretot per les mans del pare i la manera com tocaven l’espatlla del fill. A partir d’aquí fa que comenci una llarga aventura espiritual que el portarà a entendre millor la seva vocació (era capellà) i a obtenir nova força per viure-la.
El llibre em va agradar tan que vaig sentir la necessitat de fer el mateix, interioritzant-lo i fent-me’l meu.
EL FILL PRÒDIG
I digué encara:
Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare:
Pare, dóna'm la part de l'herència que em toca.
Ell els va repartir els béns. Al cap d'uns quants dies, el més jove va vendre's tot el que tenia i se'n va anar amb els diners en un país llunyà.
Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. Quan s'ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es va llogar a un propietari d'aquell país, que l'envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d'atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li'n donava. Llavors reflexionà i es digué: "Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo aquí m'estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta'm com un dels teus jornalers." I se n'anà a trobar el seu pare.
Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El fill li digué:
Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu.
Però el pare digué als seus criats:
De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l'hi, poseu-li també l'anell i les sandàlies, porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat.
I es posaren a celebrar-ho.
Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s'acostava a la casa, va sentir músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué:
El teu germà ha tornat. El teu pare l'ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gras.
El germà gran s'indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava. Però ell li respongué:
Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras.
El pare li contestà:
Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat.
(Lc 15, 11 – 32)
FILL PETIT
Representa la humanitat pecadora que ha oblidat a Déu.
El fill petit li diu al pare: “dóna’m la part de l’herència...”
En l’Evangeli de Lluc està explicat d’una manera molt planera i resulta difícil adonar-se que tot el que passa és ofensiu. Quan Lluc diu que va marxar a un país llunyà vol dir molt més que anar a veure món. Vol dir trencar, dràsticament, amb les teves arrels, la manera de viure, de pensar. La manera de marxar és equivalent a desitjar la mort del pare.
No li he dit jo, també, moltes vegades a Déu: “sóc gran, no necessito un Pere, vull llibertat” però al mateix temps li reclamo salut, tot el que puc ser i el que puc tenir.
El fill petit, un cop té el que volia, corre cap on creu que serà lliure, lliure de coaccions, de llaços morals. El passat no hi és, només compte el present!
Com el fill petit, no he corregut jo moltes vegades cap a la llibertat? Quantes vegades l’he buscat on no pot ser trobat?
Sempre marxaré si no el vull escoltar, perquè a fora hi han altres veus, veus fortes, veus plenes de promeses, molt seductores, que et diuen que et mereixes tenir èxit, fama poder... si les escolto, és fàcil que em posseeixin els gelos, l’enveja, la ira, etc. Senyals clares de la meva marxa.
Marxar de casa vol dir ignorat la veritat: Déu m’ha estimat abans que ningú
“Tu has creat el meu interior,
m’has teixit en les entranyes de la mare.
Et dono gràcies perquè m’has fet tan admirable,
les teves obres són meravelloses:
ho reconec amb tota l’ànima.
Res del meu cos no et passava per alt
quan jo m’anava fent secretament,
com un brodat en el fons de la terra”.
(Salm 139, 13-16)
Quan estic a casa, que és el centre del meu ésser, és on puc sentir la veu que hem diu: “Tu ets el meu estimat en tu m’he complagut”.
Nouwen es pregunta si pertany a Déu o al món. Si em faig la mateixa pregunta i miro les coses que em preocupen, ho tinc clar: sóc més d’aquest món.
Sóc com bufa el vent: un petit èxit m’emociona i una crítica m’enfada i passo per alt les paraules de Sant Pau: “El que estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja; no s’alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta”. (1Co 13, 4-7).
El fill pròdig en el “país” estranger està rodejat d’amics, porta una vida seductora però ignora que el tracten igual que ell a tractat al seu pare: existeix per els seus amics mentre és ric.
Quan la riquesa s’acaba, els amics se’n van perquè no havien tingut, mai, cap necessitat de la seva persona. “Tal com mesureu sereu mesurats” (Mt 7,2). Se sent abandonat. El deixen sol com ell va deixar al seu pare. Abandonat per tots es queda amb si mateix i mira el seu interior.
Quan jo somio amb èxits, quan em sento atacada i crec que m’haig de defensar, quan tinc por de no agradar, a no ser tinguda amb compte és on es demostra la fragilitat de la meva fe.
Lliure de tota seducció, el fill petit, recorda que tenia un pare, ho ha perdut tot però sap que encara és fill del seu pare. Es podria dir que la vertadera conversió, el penediment real, és quan troba el perdó incondicional del Pare.
Del llibre “EL regreso...” pàg 58-59.
“Uno de los grandes retos de la vida espiritual es recibir el perdón de Dios. Hay algo en nosotros, los humanos, que nos hace aferrarnos a nuestros pecados y nos previene de dejar a Dios que borre nuestro pasado y nos ofrezca un comienzo completamente nuevo. A veces, parece como si quisiera demostrar a Dios que mi oscuridad es demasiado grande como para vencerla. Mientras Él quiere devolverme toda la dignidad de mi condición de hijo suyo, yo sigo insistiendo en que contentaría con ser su jornalero. Pero ¿realmente quiero que se me devuelva toda la responsabilidad de hijo? ¿Realmente deseo que se me perdone totalmente y que me sea posible vivir de otra forma? ¿Tengo la suficiente fe en mí mismo y en una enmienda tan radical? ¿Deseo romper con mi arraigada rebelión contra Dios y rendirme a su amor tan absoluto que puede hacer que surja una persona nueva? Recibir el perdón implica voluntad de dejar a Dios ser Dios y de dejarle hacer todo el trabajo de sanación, restauración y renovación de mi persona. Siempre que intento hacer yo sólo parte del trabajo, termino conformándome con soluciones del tipo “convertirme en jornalero”. Siendo jornalero puedo seguir manteniéndome distante, puedo seguir rebelándome o quejándome del salario. Siendo el hijo amado, tengo que exigir mi dignidad y empezar a prepararme para llegar a ser padre”.
EL FILL GRAN
Representa als fariseus i als escribes.
La paràbola que Rembrandt va retratar es podria dir: “La paràbola dels fills perduts”. El fill petit marxa de casa per buscar llibertat i felicitat. El fill gran es va quedar però, també, es va perdre. Aparentment, el fill gran, un fill modèlic, interiorment més desgraciat i menys lliure.
Home amargat, ressentit i enfadat. M’hi reconec?
Representa al fariseus perquè, en la seva fe esperen recompensa. No és veritat que jo també? Jesús és molt crític amb aquestes actuacions: “I quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom el vegi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa”. (Mt 6,5).
El fill gran sempre ha treballar però no s’ha adonat que la seva relació amb el pare no és la feina sinó el cor, no és el deure sinó l’amor.
Habitualment, ho he fet les coses “correctes”, el que s’esperava de mi, però... he volgut fugir alguna vegada? He envejat l’actuació del fill pròdig per el seu coratge?
El fill pròdig va pecar de forma visible, la seva perdició és obvia, ho va saber tothom i després d’aquella conducta, que només portava a la misèria, va reflexionar, va tornar i va demanar perdó. És un cas clar d’error humà que se soluciona de manera clara, es compren i es simpatitza fàcilment amb ell.
Però la pèrdua de fill gran és més difícil d’identificar. Ell tot ho fa bé. El consideren modèlic fins que veu l’alegria del pare. De cop, apareix la persona ressentida, orgullosa i egoista que estava amagada i que amb el temps s’havia fet més forta. Costa de reconèixer perquè està estretament lligat al desig de ser bo i virtuós.
Hi ha molt de judici, condemna i perjudici entre els autoanomenats “justos” i “rectes”. “Guardeu-vos dels falsos profetes, que vénen a vosaltres disfressats d’ovella, però per dintre són llops rapaços. Pels seus fruits els coneixereu. Escullen potser raïms dels cards, o figues dels arços? Tot arbre bo dóna fruits bons, i l’arbre dolent dóna fruits dolents, ni un arbre dolent, donar fruits bons. Tot arbre que no dóna bons fruit és tallat i llençat al foc”. (Mt 7, 15-20).
Quantes vegades jo no he pensat: he treballar dur i no m’han donat ni les gràcies, no m’han fet ni cas. En canvi, un altre ve, fa quelcom en un moment i sembla que només hagi treballat ell. O bé, no m’han tingut en consideració... O, perquè no m’han convidat? Quan entres en aquesta espiral de queixes ja estàs perdut, perquè a les hores, sembla que ningú estigui més ferit que tu. I, si he volgut que la gent sentís llàstima per mi, aquests sentiments s’han tornat en contra meva i el resultat ha estat al contrari del que pretenia.
Quan el criat li explica al fill gran els motius de l’alegria es produeix l’efecte contrari: alegria i ressentiment no poden coexistir.
El pare, també, surt a trobar al fill gran, però ell, quan diu “Aquest fill teu...” demostra fins a quin punt està dolgut. La seva ràbia l’impedeix reconèixer al seu germà i la seva autoestima està ferida per l’alegria del pare. El fill gran ja no té un germà ni un pare. Ara són dos estranys per a ell.
Davant de la seva recriminació, el pare va més allà de qualsevol valoració per subratllar la seva relació íntima amb el seu fill: “Fill, tu estàs sempre amb mi, tot el que és meu és teu”. Aquesta declaració d’amor incondicional elimina la possibilitat de creure que estima més al fill petit.
Amb tot això, què tenim que fer perquè torni el fill gran? Adoptar una actitud passiva... Segur que no!
Hem de practicar cada dia la confiança i la gratitud i així podrem deixar que Déu ens trobi i ens curi amb el seu amor.
Si no tinc confiança no tindré la convicció profunda de que el Pare em vol a casa. Sense aquesta confiança no em creuré quan Jesús diu: “Tot allò que demaneu en pregària, creieu que ja ho teniu concedit i ho rebreu” (Mc 11,24).
I junt amb la confiança hi ha d’haver-hi gratitud, el contrari de ressentiment, perquè el ressentiment bloqueja la percepció i l’experiència de la vida con a do. El meu ressentiment em diu que no em donen el que em mereixo. Sempre es manifesta l’enveja.
La gratitud va més enllà del que el és teu o del que és meu i reclama la veritat de que tot en la vida és un do.
Abans, pensava que la gratitud era una resposta espontània als dons rebuts però ara veig que, també, pot viures com a disciplina. La disciplina de la gratitud és l’esforç, explícit, per reconèixer que tot el que sóc i tinc m’ha vingut donat com a do d’amor. La gratitud com a disciplina implica una elecció conscient. Puc escollir ser agraïda encara que les meves emocions i sentiments estan impregnats de dolor i ressentiment.
És sorprenen les vegades que puc optar per la gratitud en lloc de fer-ho per la queixa i el gemec. Puc escollir ser agraïda quan em critiquen encara que el meu cor estigui trist. Puc triar escoltar veus que perdonen i miren les cares que somriuen, encara que jo segueixi sentin veus de venjança i vegi gestos d’odi.
Perquè Déu ha aparegut en la meva foscor i m’ha animat a venir a casa i m’ha dit. “Tu ets sempre amb mi i tot el que és meu és teu”.
EL PARE
És el personatge central de la paràbola. Representa a Déu Pare.
Respecta la decisió del seu fill. Quan el fill petit torna, corre a buscar-lo, l’abraça i el besa sense saber si el seu penediment és complert, sense fer-li cap retret. És la manifestació de la seva misericòrdia. Amb el fill gran, el diàleg amb ell, ens mostra con no s’ oblidat d’aquells que l’han seguit justament i com davant del seu pecat, el seu reclam és tendre però ferm. El Pare no compare els fills. Els compren amb les seves qualitats i els seus defectes.
És molt important entendre que està passant. Encara que el pare està pletòric per el retorn del fill petit no s’ha oblidat del fill gran. Comença la festa sense ell, però quan el veu arribar ho deixa tot per anar a trobar-lo i li demana que participi de la festa. El cor del Pare no està dividit, la reacció ha estat espontània, no implica comparació.
No és fàcil entendre-ho, vivim en un món en el que constantment es fan comparacions entre la gent, classificant als més intel•ligents o menys, amb més èxit o menys, amb més guapos o menys... no és fàcil pensar que en un amor no es faci el mateix.
Déu no fa mai comparacions, Ell estima amb un amor diví, un amor que dóna a cada home i a cada dona la seva unicitat.
Tan el fill petit com el fill gran han de fer el viatge espiritual cap al Pare. Ningú a sigut pare o mare sense haver estat fill.
Jesús ens diu: “Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare”. I no ho diu només per mostrar-nos el que Déu sent per nosaltres o per perdonar-nos els pecats i oferir-nos una nova vida, sinó per convidar-nos a ser com Ell ho és amb nosaltres.
Em sorprèn pensar amb el temps que em porta fer de Pare el centre de la meva atenció. És més fàcil identificar-se amb els fills. “Però nosaltres som fills del nostre Pare misericordiós per tan som hereus i estem destinats a entrar en el lloc del Pare i oferir als altres la nostre comprensió que Ell ens ofereix. “Així l’Esperit mateix s’uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu. I si som fills, també som hereus: hereus de Déu i hereus amb Crist, ja que, sofrint amb ell, serem també glorificats amb ell”. (Rom 8, 16-17).
Nouwen mirant el quadre descobreix tres aspectes de la paternitat misericordiosa: El dolor que ens permet veure més enllà de la meva barrera i donar-me compte del sofriment tan horrorós que resulta del egoisme humà. Obre el meu cor a una autèntica solidaritat amb els altres. El perdó que és la via per saltar aquesta barrera i acollir als altres en el meu cor sense esperar res a canvi. I la generositat que és donar-se un mateix sense reserves.
M.R
+++++++++++++++++++
La Censada 2010: Sortida Arxiprestal de Joves
Vam arribar a La Censada una mica perduts: no sabíem ben bé on anàvem, ni que hi trobaríem allà. Sabíem que coneixeríem molta gent, treballaríem molts valors, i aprendríem moltes coses.
Però ens faltava saber com serien aquestes personetes que coneixeríem, com i amb qui treballaríem aquests valors, i què podríem aportar nosaltres en totes les activitats que faríem.
Quan vam començar a presentar-nos vam veure que allà hi havia un ambient molt maco, tots teníem una cosa en comú, un grup de joves o un esplai. Hi havia alguna cosa que ens unia i que va fer que ràpidament ens coneguéssim els uns als altres i passéssim grans estones tots junts, jugant, reflexionant, en grups, ballant, cantant, pregant, rient...
Vam passar molts moments a La Censada que no volem oblidar i vam conèixer molta gent amb la que no volem perdre el contacte. També vam aprendre moltes coses sobre nosaltres mateixos i de la nostra relació amb Jesús.
Vam aprendre a no preocupar-nos tant pel nostre aspecte físic, a entendre els nostres sentiments i les nostres emocions, a saber què creiem i de quina manera, i a saber com utilitzar de manera intel•ligent el nostre intel•lecte.
Ha sigut per tots nosaltres una experiència única i que repetiríem sense cap dubte.
Laia Garrit
Xènia Colom
Maria del Mar Puigferrat
|
Tornar al llistat d'entitats
